Els primers principis de la inducció electromagnètica van proporcionar la base teòrica per a la transmissió eficient d'energia elèctrica. Basant-se en aquests principis, els primers enginyers van experimentar amb estructures de bobina i nucli de ferro-per transformar el corrent altern (CA) entre diferents nivells de tensió, amb l'objectiu de mitigar les pèrdues d'energia durant la transmissió de llarga-distància. Tot i que els primers dissenys de transformadors eren senzills i d'eficiència limitada, van demostrar la viabilitat d'alterar els nivells de tensió mitjançant la inducció electromagnètica.
A mesura que els sistemes de CA es van convertir en l'estàndard de la indústria, la tecnologia dels transformadors va avançar ràpidament. Els dissenys de nucli-de ferro van evolucionar des de configuracions de circuits-magnètics-oberts a circuits-magnètics-tancats, mentre que les millores en l'aïllament dels bobinats i els processos de fabricació van millorar significativament l'eficiència i la fiabilitat. Durant aquest període, els transformadors es van adoptar àmpliament a les centrals elèctriques, línies de transmissió i xarxes de distribució, convertint-se en components bàsics indispensables dels sistemes elèctrics. Amb l'arribada de la transmissió d'ultra--tensió i les xarxes intel·ligents, els transformadors moderns han anat més enllà dels objectius d'alta eficiència i baixes pèrdues per incorporar capacitats de monitorització intel·ligent, regulació automàtica de tensió i protecció remota, de manera que tenen un paper cada cop més estable i crític en els sistemes elèctrics.
